dimecres, 5 de gener del 2011

UN CONTRA ONZE



Un contra onze (La novel·la de la Masia)
Primera edició març 2010
Editorial Cruïlla
Premi de narrativa juvenil Esport i Ciutadania 2009

L'Aventura d'un noi camerunés que, observat per un cercapromeses del Barça, pot entrar a formar-se a la Masia del FC Barcelona. Les emocions que viu, conscient que es prepara on ho han fet el Puyol, el Xavi, l'Iniesta, el Messi i tants d'altres que han arribat a ser grans futbolistes. Les il·lusions que té. Els primers enamoraments... Tot això és Un contra onze.


Eto’o


Em dic Pascal Ngueyap i un dia vaig veure un elefant. Us pensareu que viure al Camerun és garantia d’intenses emocions arran de selva, i si bé és cert que la selva és a fregar de la capital, Yaoundé, on vaig néixer, la manera de viure d’allà no té res a veure amb com us la imagineu des d’aquí. Per això recordo aquell dia que vaig veure un elefant com un episodi especial. Va ser una de les poques vegades que vam fer una sortida familiar. Des de la distància en el temps i en l’espai que va des d’això de l’elefant fins avui, m’ha sorprès aquest record, i precisament m’ha sorprès no pel fet de veure per primera vegada un elefant, sinó sobretot, per adonar-me que és l’única fotografia que la memòria pot retenir de la meva família plegada.
        Però deixem l’elefant en pau, que no té res a veure amb aquesta història. Samuel Eto’o, sí. Ell era el meu ídol, el meu Déu. A casa dormia amb tres dels meus germans –el Patrice, el Georges, el Robert– i el pòster de l’Eto’o. A mi, com que era el més petit, em tenien a la part més enfonsada i tronada de la llitera, lluny de la llum del sol que entrava per la finestra i ben bé al mig del pas. Desitjava que el Patrice, el més gran, es casés aviat. Tenia nòvia, es deia Ruffine, i sempre feien plans de boda. El Patrice era policia i entrava i sortia de casa a qualsevol hora del dia. Encenia el llum del dormitori fos l’hora fos, entrava xiulant la seva cançó preferida i feia anar portes i calaixos com si visqués sol. Tant li feia que fossin les nou del vespre com les tres de la matinada.
A força de despertar-me a qualsevol hora, el vaig arribar a odiar molt, però mai tant com el dia que va decidir que el lloc que ocupava el meu pòster de l’Eto’o, amb la samarreta del Barça i la bandera del Camerun a les espatlles, l’havia de cedir a la seva Beyoncé. Aquell dia vaig fer valer els meus drets. El Patrice, d’entrada, es va burlar de la meva resistència. Em va dir alguna cosa com ara que anés a plorar a la mama i em va apartar d’una manotada. Però quan es disposava a arrencar el pòster de l’Eto’o de la paret, m’hi vaig tirar al coll fet una fera.
No li van servir de res les lliçons d’autodefensa que li ensenyaven a la policia. El tenia ben agafat per darrere i no podia fer res més que cridar i amenaçar que així que el deixés anar em mataria. El pare i l’avi van entrar al dormitori alertats pels nostres crits de guerra. Cadascun de nosaltres va explicar la seva versió dels fets i el pòster del Samuel es va quedar on era. El meu germà va jurar que es venjaria, que em faria la vida impossible i tot allò que es diu, però la veritat és que mai va arribar a complir la seva promesa.
El pòster de l’Eto’o era meu i, juntament amb les botes de futbol, era tot el que jo tenia. A casa érem pobres, però teníem un sostre sota el qual dormir i no ens faltava mai el menjar. El meu amic Christian, en canvi, va passar molt de temps sense tenir res de tot això. Ell havia viscut al carrer com milers de nois i joves del meu país. Molts arribaven a Yaoundé des de poblacions del nord, com ara Kousseri, Maroua i Ngaoundéré, i de molts altres llocs. Havien fugit de casa o senzillament els en havien fet fora els pares perquè no els podien mantenir. Un dia que el Christian em va veure molt deprimit m’ho va explicar.
Us parlo del Christian perquè, de fet, aquesta història també és la d’ell. Juga de porter. És un gran porter i un millor amic. Quan el vaig conèixer semblava un noi de divuit anys, cepat, alt, i amb la mirada feréstega. No ho entenia, ell s’havia fet al carrer i, en canvi, semblava més ben alimentat que qualsevol dels meus germans. Jo, per la meva banda, mal m’està dir-ho, era guapot, d’aquells que les noies sempre es miren. La meva complexió, però, era més aviat escanyolida, massa per fer realitat el meu somni que, com molt bé deveu haver endevinat, no era altre que ser com Samuel Eto’o, el 9 del Barça. Jo devorava tot el que em posaven al plat i completava els exercicis del gimnàs amb taules extres que feia a casa.
«Ets un lleó amb l’esgarrapada mortal, però sense cos», em va dir un dia l’entrenador.
Aquelles paraules es van convertir en una obsessió. Allò era la clau, el camí que em separava de la meta, el camí que em separava del gol, el camí que em separava de poder tocar el cel amb les mans, i aquesta és la història de com vaig aconseguir tocar el cel blaugrana.


L’home del Barça


Vaig fitxar per l’equip juvenil del Canon Yaoundé quan em faltava ben poc per fer catorze anys. El primer dia que vaig trepitjar la gespa de l’estadi Ahmadou Ahidjo, la mateixa gespa que trepitjaven els jugadors de la selecció, entre ells l’Eto’o, vaig tenir la sensació que estava predestinat, que res no s’interposaria entre el meu somni i jo. És per això que no em va estranyar la coincidència que un cercapromeses, precisament del Barça, estigués present durant un entrenament. Ho vaig veure clar: havia vingut interessat per mi, era el destí. Però no, aquell home blanc que vestia com qualsevol de nosaltres, amb texans i una samarreta de cotó amb el logo d’una marca esportiva al pit, de fet no venia per mi, sinó pel Christian Kounou, el porter, el meu amic.
Aquell dia vam observar moviments estranys, tan estranys com ara que el president del club seguia l’entrenament des de la banda. I amb ell hi havia, a més d’un capellà i l’home blanc dels texans i la samarreta, una altra persona desconeguda, africana i encorbatada. Estàvem fent un roda de tocs, distribuïts en grups, quan l’entrenador, que s’havia incorporat a aquella colla ja feia una estona, va cridar el Christian. L’exercici va perdre interès, i malgrat que el seu ajudant ens exigís atenció, les mirades de tots nosaltres havien aterrat sobre el cercle de gent on havia anat a parar el Kounou. El capellà no parava de donar-li copets a l’esquena i parlava animadament. Tots reien. L’home del Barça, que jo encara no sabia que era del Barça, també. Vaig concloure que el capellà era un dels tutors del Christian, que vivia en una residència d’ajut humanitari vinculada a l’Església, perquè, com ja he dit, el van recollir del carrer. Van estar parlant uns deu minuts ben bé. Després, mentre nosaltres fèiem una roda de xuts, va venir corrent saltironant com una gasela. La seva expressió traspuava una felicitat que no li coneixia, i ja d’un tros lluny, sense esperar a ser allà amb nosaltres, va cridar com un possés:
        –Me’n vaig al Barça! Me’n vaig al Barça ! Me’n vaig al Barça!
        Se’m va acostar amb aquell crit i els braços oberts. Jo li vaig regalar l’abraçada que em demanava, tot i que ho vaig fer a contracor. Si aquell era el meu somni, com és que el vivia ell?
        Va asserenar el panteix que l’emoció i la corredissa li havien provocat, i es va explicar millor. Aquell home blanc es deia Pello o un nom semblant, havia estat porter del Barça i treballava pel club buscant promeses. Tenien informes que els havia fet arribar un agent camerunès de la FIFA –era l’altre home que havia aparegut aquell dia, el de la corbata–, i havien decidit enviar l’exporter a veure el Kounou en acció. Es quedaria uns dies a Yaoundé i veuria el partit del dissabte, que ens enfrontava amb el Cotonsport de Garoua. Després d’aquella explicació vaig entendre que la manifestació de felicitat del meu amic havia estat desmesurada. Jo li vaig dir per fer-li baixar els fums, no recordo exactament amb quines paraules, que no era pas segur que el fitxés el Barça, de fet. Ell va entendre que jo tenia raó, que tot dependria del que aquell Pello veiés, i que si els del Cotonsport li clavaven set golarros ja es podia treure del cap allò de fer les maletes. L’expressió somrient del meu amic es va transformar de cop i llavors és quan vaig entendre que aquella era també la meva oportunitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada